27-12-2009
Ens trobem a les 10 del matí a l'àrea de servei de Bellaterra els tres de Santa Perpètua, ens ve a buscar l'Òscar amb la furgoneta, carreguem els bultos i agafem carretera i manta. La primera parada la fem a Vilanova on recollim a l'Eladi i la Chakira i la segona ja a Tarragona on recollim al Ricard, La Julia i la Mimi.Anem cap a Madrid per l'interior direcció Miranda d'Ebro i a l'alçada de la Franja (Batea) podem contemplar desdel Mont Caro fins al Pirineu tot nevat en un dia molt clar. 
A l'aeroport de Madrird ens trobem amb el Gabriel que ha vingut pel seu compte i procedim a la facturació l'embarque i demés tramits burocràtics sense problemes. L'avió surt, però amb 1 hora de retar ja que hi ha 2 passatgers que no els deixen volar i s'han de recuperar les maletes de la bodega. A l'avió ens trobem amb components del rallly Paris-Dakar que es correrà per aquestes dates en terres Argentines. 28-12-2009
Arribem a Buenos Aires sense problemes, tots els petates i les motxilles estan amb nosaltres. Ara tenim 4 hores per anar a Aeroparque, l'aeroport de vols regionals on hem d'agafar el vol cap a Salta. Autobus de línea, carreguem els petates i les motxilles. Embarquem i volem sense més contratemps.
Arribem a Salta després de 2 hores de vol, són aproximadament les 14 hores locals (les 18 h. a Barcelona), portem doncs ja més de 24 hores de viatge i encara ens queda un bon troç fins a Purmamarca on passarem la nit.
Aquí ens ve a buscar el Rafael Kuhl (guia assitent) i ens trobem el Joan Fernàndez que és el novè expedicionari i que ha vingut pel seu compte desde vietnam. Tenim tres 4x4 pick-up de Toyota, però abans un mos a la plaça 9 de Julio: ensalada MAAM, empanada de carne i té a la coca.
Són les 18:14 h. i haig de tancar que marxem cap a Purmamarca, encara tres hores de cotxe.
Arribem a les Salinas Grandes on divisem el Nevado Chani de 5950 m. Per dinar parem en un restaurant al mig del desert que es diu El Mojon, ensaten el Sandro un andinista que ha fet tots els cims de la zona vestit amb les indumentàries dels Inques, més tard visitem el museu i l'església on hi trobem un pessebre.
Continuem la marxa cap a Sant Antonio de los Cobres on posem benzina i l'Eladi i la Chaquira regalen uns "pelutxes" als nens de la zona. La carretera segueix fins el Alto del Chorrillo de 4560 m. on fem l'ofrena als Deus de fulla de coca i aigua. Ja de baixada passem pel Salar de Pozitos, desierto del Colorado, sietecurvas i Salar del diablo. Passem per la tarda quan el sol s'està ponent i les ombres dibuixen un paisatge únic sobre la terra vermellosa del desert i ja de nit arribem a Tolar Grande, en total mes de 10 h. de cotxe i 600 km de travessa pel desert en 4x4.30-12-2009
Hem fet la primera nit a Tolar Grande en un refugi en molt bones condicions, estem sols. El programa d'aclimatació d'avui ens porta a visitar els Ojos del Mar, unes piscines naturals que s'obren al mig del desert i el Arenal que com el seu nom indica es una immensitat de sorra. Fem la primera caminadeta de 1 h. i tenim les primeres sensacions de falta d'oxigen, els locals en diuen La Puna, nosaltres en diem mal d'alçada, de totes formes tots estem responent bè.
Per la tarda visitem el Cono de Arita, un volcà al mig del Salar del Arizaro, una perfecte piràmide que sembla néixer del mig del desert. Anem desprès a visitar la mina d'Arita d'on s'extreu l'onix un mineral molt preuat a la zona. Altra vegada les llums del capvespre al mig del desert fan el deliri de tots els que ens agrada la fotografia.31-12-2009
Fins avui no tenim cobertura per telèfon a Tolar, pero continuem sense internet. Per fi ens pogut comunicar amb casa per dir que tots estem bé. Avui fem un excursió a un llom de quasi 4000 m. que tenim al costat del refugi, li diem el Pic de l'Eladi, ja que era l'entrenament que feia ell fa 3 anys quan va agafar mal de muntanya. Hi destinem unes 3 hores en pujar i baixar, ha servit per estirar les cames i per prendre consiència del que ens espera demà, que es quan comença l'expedició amb la pujada al camp base del Llullaillaco de 4800 m.
L'Òscar ens dona al cim els primers consells per no de fallir, s'acaba la bona vida i comença la duresa, per la tarda fem la visita al Tunel de l'hombre Muerto, una cova de sal que travessa una muntanya, la resta de la tarda la dediquem a preparar l'equip per demà.01-01-2009
Marxem cap el Camp Base del Llulliallaco a 4800 m. d'alçada, passem pel campamento de la Mina de La Casualidad, un antic poble de 2500 habitants abandonat en només tres hores per decisió política. Passem pel Salar del Llulliallaco on veiem els flamencs andins.
Arribem al camp base pràcticament per fora pista, muntar les tendes es un suplici d'esforç. Sopem d'hora, abans no es pongui el sol doncs la temperatura cau en picat i a les 20 h. tots som dins el sac.02-01-2009
Ens llevem amb l'unic objectiu de pujar al camp 1 a 5700 m. No tothom ha passat la nit d'igual manera, però pugem tots. Abans de començar l'ascens fem la Pachamama, que és l'ofrena a la mare terra. El ritual, que ens l'explica el guia local, consisteix en enterrar fulles de coca i alcohol, però com nosaltres no en tenim oferim aigua.
La pujada és més lenta del previst ja que es nota bastant l'alçada i per això al cap de 6 hores de pujada i degut a l'esgotement general l'Òscar decideix muntar el camp a 5600 m.
Un cop trobat el lloc procedim a treure les pedres per instal·lar les tendes i tot seguit ens queda la feixuga tasca d'anar a buscar aigua que es troba per sobre del camp. Trobem una beta de gel que a cops de navalla i pedra aconseguim trencar uns quants caramels per poder fondre i fer aigua. Cada tenda s'ha de fer el seu menjar i fondre gel per hidratar-se i assegurar-se de tenir aigua per l'endemà.03-01-2009
Ens llevem a les 4:45 h. del matí per acabar sortint a les 6:15 h. Som només sis, la meitat del grup ja que la resta té problemes de mal d'alçada i decideix no arriscar.
L'equip d'atac comença l'ascenció a un ritme molt lent, propi de l'alçada i quan arriben a la cota de 6.400 m. la Julia i el Xavi decideixen tornar enrera. La resta continua fins el Portezuelo de los Vientos a 6.500 m. tot seguit enfilen l'aresta on es troben les restes arqueològiques de les mòmies del Llullaillaco. Ja només queda el tram final, una grimpada de tercer grau que porta directament fins el cim de 6.739 m. que és assolit per l'Oscar, el Joan Marc, l'Eladi i el Ricard que hi arriben a les 14:15 h. en total 8 hores de dura ascenció.
En contrapartida la baixada es fa en un temps de 2,5 hores fins el camp 1, que s'ha de desmuntar i de 2 hores més fins el camp base, al que s'arriba a les 19:30 de la tarda, on els espera la resta del grup amb el sopar ja preparat i unes cerveses "saltenyes" per celebrar l'exit col·lectiu ja que és considera un èxit que totes les 12 persones hagin fet una nit a 5600 m., cosa que serà molt beneficiosa per l'aclimatació.04-01-2009
Ens llevem cap a les 8 h. del matí. Desmuntem el campament i agafem el camí de tornada cap a Tolar Grande. Hem estat 3 dies i hem fet 400 Km. sense trobar-nos absolutament amb ningú, només les vicunyes, una guineu i els Flamencs del Salar del Llullaillaco.05-01-2009
Avui ens toca fer tot el camí de tornada desde Tolar Grande fins a Salta, uns 400 km. per paratges que ja coneixem, però que cada cop que veiem ens fascinen com la primera vegada. De Sant Antonio de los Cobres fem una variant que passa per la Quebrada del Toro on descobrim un mon geològic impresionant i on el canvi de la vegetació en el seu pas del desert a la verdor de la vall ens dona una multitut de colors i olors.
Arribem a Salta a les 16 h. i ens espera una tarda de relax, dutxa, piscina, cervesa i trucada a les famílies. A les 20 h. participem de la conferència que fa l'Òscar al MAAM (Museu Arqueòlogic d'Alta Muntanya) sobre l'expedició del 2004 a la Magic Line del K2.
06-01-2009
Teniem previst anar a veure le mómies del Llullaillaco a les 9 del matí, peró ens trobem que ens han canviat l'horari de 9 a 11 h. i finalment hem de marxar sense veure-les. Carreguem en un microbus per anar a l'aeroport de Salta i volem cap a Buenos Aires i Mendoza. El tránsfer entre els dos vols és de només 30 minuts i com que arribem tard enllacem un vol amb l'altre i patim pel material facturat. Finalment aribem tots a Mendoza, nosaltres i petates sense problemes.
Per la mit anem a sopar en un restuarnat típic argentí on preparen un magnific bife de chorizo, un filet de vedella de 500 gr. impressionant.
07-01-2009
Durant el matí fem els trámits a l'oficina de Turisme del Gobierno de Mendoza per tal de treure el permís d'entrada i ascenció al cim de l'Aconcagua. La cosa resulta un pel més complexe del previst. Com s'ha de pagar en Pesos, primer hem d'anar a canviar els dollars i els euros al banc, en total ens costa uns 20.000 pesos (4.000 euros) quantitat que ha fet que el banc que ens ha canviat no ens donés cap justificant del mateix ja que la quantitat canviada supera el limit legal de declaració a efectes tributaris.
Tot seguit anem a fer l'ingrés a l'oficina de recaptació, quan arribem veiem una llarga cua que arriba al carrer, de seguit ve un funcionari, ens pregunta si anem a l'Aconcagua i al dir-li que si ens passa per davant de tothom, prioritat absoluta. Aixó genera una reacció airada d'indignació de tota la gent que estava allá esperant. Ens diuen de tot i el funcionari surt en defensa dient que és un conveni establert pel govern i que s'ha d'acomplir. Déu meu quin país.Quan tenim previst sortir cap el Parc Nacional de l'Aconcagua ens comuniquen que la carretera per on hem de passar está tallada per un conflicte fronterer entre Xile i Argentina per el pas del Rally Dakar. Per tant estem a l'espera de notícies i decidir si sortim o restem una nit més a Mendoza. Quin patir un altre sopar de bife chorizo.
Ens acaben d'avisar que la frontera amb Xile ja és oberta, per tant marxem cap a l'Aconcagua. Passem sense més problemes el punt del conflicte dels camioners ja que l'exercit controlava la situació.
Arribem al refugi Cruz de Cañas de l'estació d'esquí de Penitentes a 2700 m. Abans d'anar a dormir deixem a punt els petates que els muleros ens pujaran directament fins Plaza de Mulas el dia 9.
08-01-2009
Ens llevem, esmorzem i anem cap a Puente del Inca (1 km.) per comprar fruita i pa. El lloc és molt bonic, un pont natural sobre el riu Horcones i unes antigues termes. També passagem per un típic mercat Inca de productes tradicionals.
Arribem a l'entrada del parc i per primer cop veiem la impressionant pared Sud de l'Aconcagua que s'aixeca 4000 m. per sobre nostre, realment posa la pell de gallina.
Un cop fets els tràmits d'entrada, comencem a caminar fins a Confluencia on passem la primera nit. Arribem en 3 hores i l'agència Inka Expediciones ens acull en una tenda menjador amb un pica-pica a base de galetes, pastes, pizzes i llimonada per hidratar-nos.
Quedem parats per l'organització, l'estructura del campament i l'ambient que si respira, convivim amb expedicions de tot el mon.
09-01-2009
A les 8:30 h. iniciem la pujada cap a Plaza de Mulas, ens esperen 30 Km. i 800 m de desnivell. Pel camí ens creuem amb les caravanes de mules que van a la seva olla i que pel bé de tots és aconsellable apartar-se quan passen pel teu costat. Atravessem Playa Ancha, Playa Chica i la Cuesta Brava, així a les 16:30 h. aribem al refugi de Plaza de Mulas a 4300 m., per tant han calgut 8 hores d'esforç, voltats sempre d'un paissatge immens.
Un cop al refugi, veiem per primer cop la magestuosa cara Nord de l'Aconcagua i la que serà la nostra ruta i objectiu en els propers 3 dies.
10-01-2010
Avui tocava iniciar l'atac al cim punjant al primer campament anomenat Canada a 5000 m. Però fem canvi de plans, com la jornada anterior ha sigut molt dura hi ha gent que esta cansada, decidim fer un equip per pujar material a Canada i tornar a dormir a Plaza de Mulas. Un cop a Canadà, fem un diposit de material i els mes forts s'atreveixen a pujar 300 m. més fins una zona anomenada Antartida, a mig camí entre Canada i Nido de Condores, allí muntem una tenda i deixem també material. Després baixem tots de nou a Plaza de Mulas.
La jornada ha estat complerta, hem fet 900 m de desnivell deixant material, la qual cosa ens permetra un atac ràpid al cim, un esplendit treball en equip.
11-01-2010 
Sortim 11 persones sobre les 10 h. del matí per pujar fins a Canada, la Mimi decideix esperar-nos a Plaza de Mulas. Arribem a Canada on recollim el material i continuem fins l'Antartida on farem la primera nit. El dia és esplendit, només un problema el vent. La previsió era de vents forts de fins a 100 Km/h i no s'ha equivocat. Pugem bé, pero ben tapats, en questió de 4 hores som a l'Antartida, muntem tres tendes més i la resta del dia a descansar i fondre aigua. Pero la forca del vent ens trenca una tenda. Amb les eines que portem, algun clau, alguna brida i esparadrap fem un "apanyo" i aconseguim resoldre el tema. Per la nit les ràfagues són infernals, la tenda es doblega fins a tocar terra i el xiulet del vent que realment bufa fortíssim fa que practicament sigui impossible clocar l'ull en tota la nit.
12-01-2010
Hem passat la nit del lloro, però el dia neix net i clar i sense vent. Tenim tot el dia per pujar fins a Berlin a 5900 m. A l'altura de Nido de Condores a la cota 5400 m. la Shakuira no es troba bé i decideix abandonar, l'Eladi sacrifica el cim per la seva dona, es queda amb ella i retornen tots dos fins a Plaza de Mulas. Pugem bé fins Berlin on arribem al mig dia. Muntem tres tendes on podem ja que l'espai està pla de deixalles, tot i que a l'entrada del Parc et donen dues bosses una per la brossa i l'altra per les necessitats personals majors. Teòricament, ambdues bosses s'han de lliurar plenes a la sortida del Parc, però és evident que molta gent no ho fa.
Passem el dia fonent neu, hidratant-nos i intentant menjar alguna cosa, fet que resulta difícil a aquestes alçades. Per a la majoria de nosaltres és la nit que hem fet a més alcada de la nostra vida.
13-01-2010
Ens despertem a les 2 de la matinada amb l'objectiu de sortir a les 4 h. Els preparatius són lents i feixucs, bàsicament vestir-se tres persones en una tenda i seguir fonent neu per hidratar-se. A fora estem a -30 graus, i a dins la tenda calculem a -15 ºC. Fa tant fred que decidim posposar la sortida fins les 5 del matí. Dels 9 que som a Berlin el Gabriel decideix no fer l'atac al cim doncs té forts mals de cap.
Comencem a caminar a les fosques, amb els frontals, i iniciem la pujada vers el campament de Colera, lleugerament per sobre els 6000 m. En aquesta cota el Xavi es troba sense forces i decideix tornar enrera, l'Òscar l'acompanya a Berlin i ens atrapa en mitja hora.
Abans d'arribar al refugi d'Independencia 6400 m. es fa de dia i és quan el fred es més intens, qui més qui menys té problemes de fred als peus o a les mans. Després d'Independencia ataquem el Gran Acarreo, una inmensa tartera de pedra i sorra que converteix la pujada en un autentic calvari ja que fem dues passes endavant i una enrera.
Superat el Gran Acarreo arribem a la Canaleta, ja som a 6700 m. En aquest punt es fa molt evident la manca d'oxígen, no podem fer més de 5 passes seguides. Anem buscant el pas entre la neu i la roca ja que hem decidit deixar els crampons a mitja canaleta. Fer els darrers 300 m. ens porta 3 hores d'intens esforc, que es va veure recompensat a les 13 h. a dalt del cim. En total 8 hores d'ascens que es veu recompensat per un inmillorable dia a dalt del cim. Gaudim durant 1 hora del paissatge, fem les fotos de rigor i iniciem el descens a les 14 h. En 2 hores estem a Berlin de nou on un sobtat canvi de temps fa que comenci a nevar lleugerament.
Desmuntem el campament, ja que preferim baixar a Plaza de Mulas que passar una altra nit en alçada. A més a més podrem celebrar amb la resta de l'equip la nostra victoria. En total fem 1000 m. de desnivell de pujada i 2600 m. de baixada. Arribem a plaza de Mulas a les 8 h. del vespre després de 15 h. de marxa.
Durnt el sopar a Plaza de Mulas l'alegria de tots els membres de l'expedició és evident i els responsables del Refugi ens obsequien amb 4 ampolles de sidra per celebrar l'exit aconseguit, davant la mirada de la resta d'alpinstes que encara tenen que assolir la mateixa fita.
D'esquerra a dreta trobem a dalt: El Jordi, El Ricard, El Joan, l'Oscar. A sota: La Julia, el Joan Marc i el Rafael.
